Entre crisi fotogràfica i crisi fotogràfica que he passat durant aquests últims anys, cada dos per tres ha aparegut la pregunta.
Per què estic fent això? Per què m’agrada fotografiar?
I traient les capes més clàssiques com “expressar”, “plasmar amb la meva mirada”, etc. , que també hi són, al final el més intern, el que identifica més el perquè, és:
Perquè no he de pensar
Tots hem de pensar, perquè si no ens cagaríem a sobre, això és clar, però per entendre-ho heu de saber que jo sobre penso constantment, sobreanalitzo tot i l’esgotament més gran a la meva vida és el mental. Trobar una cosa com el fet de fotografiar, que m’introdueix en una bombolla d’antipensament i de pura visceralitat, em fa feliç.
Ja ho deia el gran Ken Robinson quan va definir el concepte de l’Element.
L’Element és el punt de trobada entre les aptituds naturals i les inclinacions personals.
En resum, l’espai i moment en el qual ets tu de forma natural i on deixes que les teves aptituds es desenvolupin sense fre.
Quan analitzo perquè continuo fent fotos, sempre m’apareix això com la raó principal. Perquè en aquell moment es crea una bombolla on tot allò que és fora no existeix i només és real i important el camí entre el meu ull i el que estic fotografiant a través de la càmera.
Però és clar que això es veu envoltat de molts altres elements que apareixen en l’abans i el després d’aquesta bombolla. Aquests altres elements no són aquesta bombolla de pau, ans al contrari, perquè són els que t’enfronten a la realitat i això porta a sobre pensar que potser no ets prou bo, que potser no hauries de cobrar per això, que arribes a massa poca gent, que has de fer i preocupar-te per molt més que aquesta bombolla i això, tot i que és el més normal, a vegades es fa bola i ocupa molt més temps que el que més t’agrada, fotografiar. I et donen ganes de fugir, de voler viure només en aquella bombolla, en el teu Element més natural.
Però fugir no és el camí, el camí és entendre qui ets dins l’Element
En el món que vivim tot ha de ser un producte, perquè si no defineixes no arribes i al mateix temps si sobre defineixes deixes de connectar, deixes de ser una persona i passes a ser només marca. No està malament ser-ho, però si la fotografia passa a ser un producte, desapareix tot allò que la fotografia significa per mi, quelcom que ha de fluir de forma natural.
Mai m’he sentit còmode sentint que estic venent, vull arribar, vull compartir i vull que si algú ve a mi sigui perquè connecta amb mi i la meva fotografia, no perquè necessita un fotògraf sinó perquè em vol a mi. Al mateix temps mostrar-se tal com un és, implica abraçar les inseguretats i aquest és el camí més dur. Perquè si ets la persona més crítica amb la teva feina i amb tu mateix, com pots fer que els altres la vegin sense aquesta capa negativa que tu mateix et poses massa vegades? Allò de la Síndrome de l’Impostor, la veritat és que m’agrada tenir un nom, etiquetar les coses a vegades et permet entendre-les i sentir que no ets sol combatent-ho.
Així que l’únic camí és anar fent, anar provant, anar errant, però tornant a provar i, sobretot, mirar de convertir les teves inseguretats en fortaleses i les teves fortaleses en els cavallets que aguantin les inseguretats. Un bucle sens fi perquè qui som es teixeixi de tot plegat, del que és bo i d’allò no tan bo, però sense perdre el que ens identifica al nostre Element, perquè tot es sosté en aquest punt.
Gràcies per llegir fins aquí aquesta dissertació desestructurada dels meus pensaments, responent una pregunta que em faig cada vegada que no estic en el meu millor moment.